Sento el retard... Però aquí teniu més part!

Passo una bona nit. No m’he
despertat cap cop després de la xerrada amb el meu germà. Els meus pares deuen
estar molt preocupats. Quan arribi em caurà una de ben grossa. A part, no
tindré temps de deixar la moto a casa de la Martina. És a dir, que a part de la bronca, també
hauré d’aguantar una segona butlla de que si hauria d’haver avisat, si aquestes
coses es parlen amb la família, de que si em passava alguna cosa em podia fer
molt mal, que si m’havien posat alguna multa... Moltes preguntes seguides que
no sabria respondre.
Em destapo. La llum de la cuina està oberta,
però la porta és mig tancada. Em poso les sabatilles, el terra és de rajoles;
està molt fred. M’acosto a la porta de la cuina i l’obro.
–Bon dia, Gabriel.
–Ai, hola Clàudia, no sabia
que estaves llevada. T’he despertat jo?
–No, no. Quina hora és?
–Gairebé les 10. Vols alguna
cosa? Suc? Llet? Torrades? Galetes?
–Tens suc de taronja?
–Sí, natural. Ara que ho
penso, vols fruita?
–D’acord, una poma. Tu què
esmorzes?
–Ara m’estava preparant un
cafè. Menjaré un parell de galetes també.
Aleshores sona un “Pip!” de
la cafetera. El meu germà treu la tassa
i un paquetet de galetes Maria d’un calaix. Em demana que ho porti a la
taula del menjador. Ho faig mentre ell es dedica a exprimir taronges i a
colar-les. Ell sap que no m’agrada notar la polpa de la fruita. Un cop ha
acabat, agafa una poma del fruiter i ho porta a la taula on jo ja he col•locat
alguns coberts. Seiem.
–Al final tornaràs o no?
–T’ho vaig jurar no?
–D’acord. Això és un sí.
Està bo el suc?
–Sí, molt. Quan acabi em
vesteixo i me’n vaig.
–Et corre pressa?
–No. Però no erets tu el que
insistia en que marxés?
–Sí, però el dia té 24
hores. A quina hora és el berenar?
–A les sis i mitja. Per?
–Mira, pots sortir d’aquí a
les cinc. Ara són les deu. Fins que t’acabis d’arreglar seran les onze. Puc
treballar fins les 12, dotze i mitja, amb una hora en tinc prou per fer un
article. De dotze i mitja a una, anem a casa seva. Dinem allà fins les tres.
Després tornem i marxes.
–Espera, espera, espera. A
casa seva? A casa de qui?
–Veuràs, avui havia d’anar a
dinar a casa de la
Berta. Vindràs amb mi.
–De veritat? Que bé! Doncs
vaig a canviar-me ràpid. Em posaré guapa per a l’ocasió. Una última pregunta.
Mentre tu fas l’article, jo què faré?
–Mmm... No ho sé. Vés a
conèixer als veïns del carrer o alguna cosa així.
Encongeixo les espatlles i
ens aixequem. Cadascú recull les seves coses. Jo agafo el got, el ganivet i el
plat amb les peles de la poma i ho porto tot a la cuina. Ara que ho penso: com
em puc vestir bé si no tinc roba? Sembla que el meu germà pensa el mateix que
jo perquè s’acosta a mi. Es frega una mica la butxaca i en treu un bitllet.
–Té. Perquè et vagis a
comprar roba. – miro bé el bitllet.
–Gabri! Són molts diners! No
puc acceptar 50€ per comprar-me roba. A cas és el meu aniversari?
–Quan és?– em pregunta.
–Cada 19 de febrer.
–Et vaig donar algun regal?
–No... però perquè no ho
sabies.
–Doncs mira, felicitats.– Em
tanca el puny amb el bitllet a dins.– Ara posa’t la roba que portaves ahir i
ves a comprar-te alguna cosa, d’acord?
Li faig que sí, quin remei.
Agafo la meva roba i vaig al lavabo. Allà em vesteixo, em rento les dents, la
cara, les mans i em
pentino. A continuació em poso la jaqueta, faig un petó al
meu germà i surto de casa. Miraré aviem si hi ha alguna botiga de roba en el
nostre carrer.
Obro la reixa del jardí i la
tanco. Després m’encarregaré de dir-li a mon germà que ha de treure algunes
males herbes, sobretot les que envolten la font. Camino. Dono un parell de
repassades al carrer, però només veig fleques, pastisseries, bars i algun supermercat
petit. Res. Cap botiga de roba. Algunes persones caminen pel carrer. Com que em
veig molt desesperada, pregunto a un parell de noies de la meva edat si hi ha
alguna botiga de roba per la zona. Això és el que em contesten:
–Sí, mira, guapa, aquell camí
per la dreta, després gires a la segona a l’esquerra, a continuació tornes a
girar a la dreta per la tercera i després acabes girant a l’esquerra per la
quarta.
–Sílvia, no enganyis a la
pobra nena. Tu busca la plaça major. Allà hi ha un parell de botigues que no
estan malament. Hi ha un Zara i l’altre... no sé com es diu.
–Gràcies, noies. Com us
dèieu? Sílvia i...?
–Paula. Em dic Paula. De res.
Tu com et dius?
–Clàudia. Visc en aquest
carrer. I vosaltres?
–També. Anem a la cafeteria
aquesta d’aquí, el Sucs De Fruites. Vens?
–Ho sento noies, no puc, he
d’anar a comprar roba.
–Va... si vols et deixo
alguna cosa meva, Clàudia.
–No, de veritat que
m’encantaria venir, però no puc.
–D’acord. Espera, té.– treu
un bloc de notes i apunta uns nombres i unes lletres.– Aquí tens els nostres
mòbils i els nostres correus.
–Gràcies. Bé, jo vinc aquí
poques vegades. El meu germà gran viu en aquest carrer també. Fins una altra.
Adéu!
–Adéu!!
Sense voler-ho, acabo de fer
dues bones amigues. Com que ja sé on està la plaça major, hi arribo ràpidament.
Paula i Sílvia. Quin parell. Bé, veig la primera botiga, aquella “sense nom”.
Però, és clar, sí que tenia nom: Roba Sofia. Entro, està oberta. Hi ha la
dependenta. Vaig a preguntar-li.
–Sofia?
–Sí, sóc jo. Ens coneixem?
–No, però amb el nom de la
botiga, he suposat que erets tu.
–Ah, molt bé. Et puc ajudar
en alguna cosa?
–Bé, suposo que sí. Avui el
meu germà gran em presentarà a la seva novia. Anem a dinar a casa d’ella. No
tinc gaire roba ja que el meu germà viu sol i el vinc a veure un cop al mes. A
casa meva sí que tinc roba però aquí no gaire.
–O sigui que es tracta
d’alguna cita mig seria, no?
–Exacte.
–Mira, en aquell passadís hi
ha una porta que posa “Cites”. Entra i serveix-te.
Moc el cap amunt i avall
mentre parla. Li faig cas i entro en aquella habitació. Hi ha un munt de roba,
és al•lucinant. << 50€, tens 50€, controla’t >>, penso. Porto mitja hora tancada allà dins fins que
algú pica a la porta.
–Noia? Encara estàs aquí
dins?
–Sí, sí, passa Sofia.
La dependenta entra a la
sala.
–Et queda molt?
–No, mira, em sembla que ja
estic. Vull això.
–D’acord. Aviem... Són 43’65€.
Li dono el bitllet i sortim
de l’habitació. Obre una bossa gran i posa totes les peces a dins. A
continuació em dóna el canvi. “Segur que estaràs molt guapa”, em diu la Sofia abans de que surti de
la botiga.
Com que només porto tres
quarts d’hora fora de casa i em sobren diners, decideixo anar al Suc De
Fruites, amb una mica de sort, la
Paula i la
Sílvia encara hi són. Camino més. Torno al nostre carrer.
Però ara que ho penso, no sé on està aquesta cafeteria. A la meva vorera hi ha
una velleta i un noi molt guapo. Com no, decideixo preguntar-li al noi guapo.
–Perdona, saps on està el
Suc De Fruites?
–Sí, mira, ara mateix hi
anava cap allà. M’acompanyes?
–Mmm, d’acord. Encantada, em dic Clàudia.
–Hola, jo sóc el Biel. He
quedat amb la meva germana, la
Paula.
–Paula? Té una amiga que es
diu Sílvia?
–Sí. La coneixes?
–Bé, abans ens hem trobat
i... és una història molt llarga.
–Ah. Quants anys tens?
–15 i tu?
–17. Mira, ja hem arribat.
És aquí.
Entrem en
un bar. Hi ha bastanta gent, però no hi ha gaire xivarri. És un espai sense
fum. De sobte, des d’una taula propera als lavabos, se senten dues noies
cridant els nostres noms. Sí, són elles. Ens fan un gest perquè anem cap a
elles. Ho fem.

More story!

M’ha deixat sola. Decideixo seguir els seus plans. Apago la tele. Primer em preparo el llit. Després sopo. Ho recullo tot i em fico al llit. Tenia raó, és bastant còmode. Trigo un quart d’hora en dormir-me, se’m fa molt estranya la situació. Però finalment m’adormo.

Estic en una habitació fosca i tancada. No hi ha finestres. Tinc por. Vull escapar d’allà com sigui: tinc claustrofòbia. Busco una sortida, però no trobo res. Ni una porta, ni una finestra. Res. Aviem, per algun lloc hauré hagut d’entrar no? Busco desesperada la sortida. Tinc por, molta por. Crido, pensant que algú em sentirà, però no hi ha resultats. De sobte, no tinc veu. Se’m para, no fa res. És com en aquells moments, quan el dia següent has de presentar un treball importantíssim i se’t penja l’ordinador. Igual. Però de sobte, veig una porteta. Sí, una porta molt petita. És com una claveguera, però a la paret. Em fa una mica de respecte, però decideixo provar. I si és la sortida? L’obro amb dificultats: està bruta i fa molt de soroll. Un cop estic a dins, me n’adono de que m’he d’arrossegar per terra perquè el sostre és molt baix. Quin fàstic! Està molt brut. Sembla fang o una cosa per l’estil. Però, un moment. De repent, veig una llum. Cada cop és més gran. Aleshores, accelero. També noto que el sostre ja és més alt. Arribo a un punt, en el qual ja em puc aixecar. Estic de peus i ja puc córrer millor. De sobte la llum s’apaga. En realitat algú la tapa. Pregunto si hi ha algú, que m’ajudi a sortir d’aquí. Després sento passes, potser em ve a salvar. Però no. No és ningú que em vulgui ajudar. És una serp. O un ocell? És un lleó? Què és això? Sembla que ve a per mi. Obre la boca. Em vol menjar! Corro, o això intento. Els peus no se’m mouen. Perfecte. No tinc veu i no em puc moure. No tinc escapatòria. He de marxar d’allà, però no sé com. No tinc sortida. Adéu.

– Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!!!!!!!!– crido.

Ostres! Quin mal son. Respiro tranquil•la, però nerviosa. Ara ho recordo tot. Estic a casa de mon germà, el Gabri. Sí. La nit passada havíem discutit. Em sentia malament. Potser no hauria d’haver marxat de casa. S’obre la porta. I si és aquell temible monstre? Ja, ja, ja! És el meu germà. Em destapo i corro cap a ell ràpidament. L’abraço fort. És el meu heroi. Me l’estimo moltíssim. Em sabia molt greu està barallada amb ell. Fa cara d’estranyat. És clar, ell era el meu heroi, i jo era el seu despertador. Pobret. No sé quina hora deu ser.

–I això a què ve?– em pregunta.– I el crit?

–Ho sento, he tingut un mal son. Tenia molta por. Perdó.

–Torna a dormir.– em diu. S’està apunt de girar.

–Segueixes enfadat?

–No estic enfadat.

–Sí que ho estàs.

–No ho estic.

–Sí que ho estàs.

–Bona nit.

–Ho veus? Sí que ho estàs.

–Doncs, sí, sí que ho estic.

–Ah. No sé que dir. No tenia planejat que ho reconeguessis.

–Igual que no tenies planejat el berenar de demà, oi?

–Gabri... No t’enfadis.

–Tens raó. És la teva vida, si la cagues, la cagues.

–Gabri...

–Au, bona nit!

–Prou ja, d’acord! No! Si és el que tu vols, d’acord, hi aniré. Deixaré plantades a les meves amigues!!– dic mig plorant. Corro cap al meu llit m’estiro i em tapo tota sencera. S’acosta a mi.

–Ei, Clàudia. No volia que et posessis així.

–Deixa’m.

–Va, destapa’t.

–D’acord...– ho faig.– Tot bé?

–No. Jo no vull que ens enfadem, i tu tampoc ho vols. Quan vaig marxar de casa, com tu, i vaig anar a viure amb els tiets, també vaig tenir un mal son. Vaig abraçar a la meva cosina i després ens vam barallar. Després ho vam solucionar.

–Com es nota que som germans, eh.

–Sí. Els germans s’enfaden, però s’estimen molt. Jo t’estimo molt.– ens abracem.– Sé que no és el moment, però crec que demà hauries de tornar a casa.

–Estic molt bé aquí. No vull tornar. Si torno em renyaran.

–No, estic segur que no. Si vols queda’t un parell de dies més, però després hauràs de tornar.

–Per què?

–Perquè tinc una vida.

–Què vols dir amb això?

–Que jo tinc una feina i també tinc...

–Parella?– em fa que sí amb el cap.– De veritat? Com es diu?

–Berta. Té un any menys que jo.

–Berta, eh... 24 anys... té feina?

–Toca la guitarra i canta. Va fent. Li va sortint algun volo de tant en tant. És boníssima.

–I tu? A què et dediques?

–Sóc periodista. Bé, faig un article d’esports cada dia.

–Ostres! Què guai!– badallo.

–Va, ara has d’anar a dormir. Però abans...

–Però abans...?

–Jura’m que demà aniràs al berenar.

–Sospiro– Està bé, hi aniré.

–Genial! A part, mira-ho per la part positiva: potser trobes algun nen guapo o un antic amiguet, eh...

–Sí, tens raó, no ho havia mirat per aquesta part.

– I també...

–I també...?

–Promet-me que tornaràs a casa.

–D’acoooooooord, per tal de que em deixis dormir.

Em fa un petó i em pica l’ullet. Pocs segons després, m’adormo. Demà no tindré més remei que anar al berenar. Però té raó el Gabriel: i si trobo algun nen guapo? Però bé, intentaré no fer-me gaires il•lusions perquè potser després em decebo.

Més text!

Pel que fa a mi, ja estic dalt de la moto. Porto casc, però no gaire més a part de la jaqueta. Estic una hora donant voltes per l’autopista fins que arribo. Aparco just davant de casa seva. Pico 3r 5a.

–Si?

–Gabri?

–Clàudia?

–Sí.

–És tard.

–Ja ho sé.

–Puja.

S’obre la porta. Pujo per l’ascensor. Arribo al replà i trobo la porta mig oberta. L’acabo d’obrir i entro. Me’l trobo de cara.

–Hola!– diu ell– M’alegro de veure’t.

–I jo a tu.– dic, després de fer-li un petó a la galta.

–Què fas aquí tant tard? T’han deixat venir?

–He marxat. Pel mateix motiu que tu vas marxar.

–Has de tornar, germaneta.

–No! Tu sempre dius que estàs orgullós del que vas fer, per què jo no ho puc fer?

–Tens raó. Passa. Deixa les coses. Vés al lavabo, si vols.

Ho faig. Ell s’asseu al sofà i s’obre una coca cola.

A casa meva. Els meus pares estan desesperats.

–No tinc més idees! Hem trucat a tothom!– diu la meva mare.

–Tothom, tothom... no.– diu el meu pare.

–No creus que haurà anat a...

–Per què no?

–I com hi ha anat?

–No ho sé.

–Li truquem?

–No ens l’agafarà, i més si ella és allà.

–Si estima a la seva germana, l’agafarà.

–Està bé, prova.

Marca el número.

A casa del meu germà, sona el telèfon. Està tant pendent de com pinta el cotxe aquell home barbut de la televisió, que no es fixa en qui truca.

–Digui’m?

–Ga– Gabriel? Ets tu?

–Sí. Espera.– es treu el telèfon de l’orella per mirar qui és. << Germaneta >>– Mama?

–M’has dit mama, fill?

–No. No vull parlar amb tu.

–Però, fill, és important...

–Si m’has de dir que la Clàudia s’ha escapat de casa i que si està aquí, doncs sí, és aquí, amb mi, perquè està farta de vosaltres igual que jo.

–És aquí? De veritat?

–No, de mentida... És clar! Amb la Clàudia no mentiria mai. Me l’estimo molt. Que sapigueu que ve cada mes a veure’m, amb una moto que amaga al garatge a casa de la Martina.

–Ostres! Puc parlar amb ella?

–No. És al lavabo. A part, tampoc no vol.

–L’estimes?

–Molt.

–Doncs llavors digues-li que torni.

–Si és el millor per ella, ho faré, però deixeu-la viure una mica, té 15 anys.

–D’acord. Gràcies.

–De res. Per què us heu enfadat?

–L’obligàvem a anar a un berenar a la guarderia, crèiem que li faria il•lusió tornar a veure els seus companys... però, no.

–Ah. Bé, adéu.

–Adéu.

Pengen. Ha anat prou bé. Arribo del lavabo.

–Amb qui parlaves?– li pregunto.

–Amb ningú.– menteix.

–Amb qui parlaves, Gabriel?

–Amb ningú, Clàudia.

–No t’ho repetiré més: Amb qui parlaves?

–Amb...

–Va digues-m’ho! Era la teva novia? O la policia... has fet alguna cosa?– pregunto preocupada.

–No, no! Hi ara! Era...

–Va!

–La teva mare.

–Què? I què li has dit?

–Ho sento... Li he dit que estaves aquí... Ho sento, de veritat.

–Què!!!???!!! T’odio! Creia que m’estimaves! Ara vindrà a buscar-me. Segur.

–No. Li he dit que no ho faci, que em deixi fer a mi.

–Doncs no tens gaire a fer. No penso tornar.

–M’ha explicat allò del berenar i crec que hi hauries d’anar.

–No. No hi aniré. No conec a ningú i em fa molta mandra. A més, he quedat.

–Quedat? Amb qui?

–Ostres, ja sembles els pares.

–En serio, hi hauries d’anar.

–Que no. No hi aniré.

–És l’aniversari d’una amiga meva i ja li he comprat el regal...

–Pots fer les dues coses.

–Com? No em se tele-transportar, eh!

–Ja ho sé. Però pots anar una estona a la festa i després al berenar.

–És que m’ha convidat a dormir i...

–Saps què et dic, que a mi en realitat m’és completament igual. Només intentava convèncer-te pels pares, però també per un altre motiu.

–Quin?...– dic estranyada. El meu germà mai s’enfada amb mi.

–Perquè sempre vas amb la mateixa gent. A part, no m’agraden les teves amigues. Per les coses que expliques, et donen mal exemple. La única que sembla bona nena és la Martina aquesta.

–I jo que vols que faci? Em cauen molt bé i són simpàtiques.

–M’és igual. Fes el que vulguis, de veritat, és la teva vida.– s’aixeca del sofà i marxa.

–On vas?– li dic.

–A la meva habitació.

–Espera.

–Què.

–Puc passar la nit aquí? Només avui, demà a primera hora marxo.

–Queda’t. A l’armari del despatx hi ha un parell de mantes i coixins. A la nevera hi ha una pizza. Posa-la 5 minuts al microones. Els plats estan a l’armari de dalt. Si vols aigua, agafa aquella de l’ampolla. Els gots estan al costat dels plats, però pots veure a morro. Dorm al sofà, tranquil•la, és bastant còmode. Dins de l’habitació que està al costat del lavabo, hi ha una còmoda. Obre el segon calaix. Hi ha roba vella per si la vols utilitzar de pijama. Au, bona nit.– i se’n va.

Inici

–És per això que ens agradaria molt que vinguéssiu al berenar demà, al pati de l’escola. Esperem veure-us. Gràcies i adéu. –diu la mare, llegint la carta.– Seria maco anar-hi oi, reina? Trobar-te amb els amiguets de la guarderia, segur que estaran ja molt canviats.

–No. Em nego a anar-hi.– dic amb contundència.

–Per què? Va, Clàudia, mai fem coses d’aquestes.

–Doncs per això mateix, ni les fem, ni les farem.

–Fes cas a la mare, reina.– diu el pare.

–No hi aniré per dues raons: la primera és que jo no tenia amics allà. Tots es mossegaven entre ells. A més, ara no els reconeixeré.– faig una pausa– I la segona és que he quedat.

–Quedat? Amb qui?– diu la mama, sorpresa.

–Amb gent, mama!– dic, ja farta.

–A on aneu?– diu el pare.

–No, no. No aniran en lloc. Com a mínim ella. Tu vindràs amb nosaltres a la guarderia.– diu la mama.

–Però, mama...

‑No posis excuses!– diu ella.

–Sempre em tractes com si tingues tres anys! Com si anés a la guarderia! Tinc 15 anys ja! Deixa’m viure una mica no?

Marxo corrents. Vaig ràpid a la meva habitació i agafo unes claus. Després torno i em poso la jaqueta. Surto de casa. Marxo de casa. Els meus pares surten corrents. Criden: On vas! Torna! I coses d’aquestes. Jo corro, vull ser lliure d’una vegada.

–On creus que va?– diu ma mare preocupada.

–És llesta. Anirà a casa d’una amiga i d’aquí una estona tornarà, ja ho veuràs.– diu el meu pare, despreocupant-la.

–És llesta, però és una nena. No li pot passar res. Jura’m que no li passarà res.

–T’ho juro. De jove també feia jo aquestes coses, sempre acabava tornant. Creu-me, en mitja hora ja és aquí.

S’abracen. Ma mare m’estima més del que sembla a vegades. Però el fet, ja està fet. El meu pare la tranquil•litza.

–Fem una cosa. Truquem-la al mòbil i que ens digui on està. Segur que està molt penedida del que ha fet i vol tornar a casa.– proposa ell a la mare. Ma mare fa que sí. Ell li dóna el telèfon.

–692345418... Va, agafa’l...– de sobte se sent una musiqueta que ve de la meva habitació. Van cap allà– Té el mòbil aquí! I ara com ho fem per localitzar-la?

–Tinc una idea.– agafa el meu mòbil i l’obre– Menú... Contactes... Com es diuen les seves millors amigues?

–... Lorena... Diana... Sara... i la Martina. Sí, sobretot la Martina.

–Aviem. Mar, no, Maria, no, Marta, no, aquí, Martina. Trucar.– espera un minutet. La mama li pren el mòbil de les mans.

–Hola?

–Hola.

–Martina?

–Sí. Tu ets...?

–La mare de la Clàudia.

–Ah. Ara li passo amb la meva mare.

–No, no. Vull parlar amb tu.

–Amb mi? Jo no he fet res, eh.

–No, ja ho sé.

–I doncs?

–No sé com dir-t’ho.

–Doncs espavili, que he de sopar.

–Ho diré d’un cop...

–Va. Em criden, ja.

–La Clàudia s’ha escapat de casa.

–Què?!?!?!?

–Sí. Escolta Martina, si apareix per aquí, truca’ns o digues-li si us plau que torni a casa. Ho faràs?

–Sí, sí, és clar que sí.

–Gràcies, de debò.

–De res.

–Bé, et deixo sopar tranquil•la.

–Sí, és que hi ha macarrons.

S’acomiaden i pengen. També truquen a altres amigues meves. No saben la de saldo que m’estan gastant! Després que no es queixin.

Pel que fa a mi, estic corrents per la vorera. Arribo al meu destí. Salto un reixa, al comprovar que la porta del jardí està tancada. Pico al timbre moltes vegades. Vull que m’obrin. Una nena obre.

–Qui ets?– em diu, curiosa.

–Que hi és, la Martina?

–Sí. Qui ets?

–Digues-li que vingui si us plau.

–D’acord. Qui ets?

–... La cartera.

–Ets una cartera molt guapa.– la nena se’n va. Sento la conversa.

–Martina! La porta.

–Què?– diu ella mig menjant un macarró.

–Et demanen a la porta.

–Qui és?

–La cartera.– la Martina s’estranya, però ve.

–Clàudia??!!??– crida.

–Calla, no cridis tant. Suposo que ma mare ja t’haurà trucat.

–Sí. Per què ho has fet?

–Ara no hi ha temps. Tens les claus del garatge?

–La moto? És tard, et podria passar alguna cosa.

–Recordes que vas ser tu la que em va insistir en que me la comprés, oi? Recordes que vas ser tu qui es va oferir a amagar-la al garatge de casa seva, oi? Dóna’m les claus, va.

–Té. Vigila.

–Gràcies.

–On vas?

–A casa del meu germà.

–Tens germà?

–Sí... no...

–Aviem: Sí o no?

–És una història molt llarga.

–Explica ràpid, no tinc temps, se’m refreden els macarrons.

–Ja, ja! Quan el meu germà tenia 15 anys va marxar de casa. Va anar a casa del meu tiet, el germà de la meva mare. Ell el va acollir molt bé. Ara el meu germà té 25 anys i viu sol. El meu tiet li va fer de pare durant 10 anys. Mon germà no va tornar a casa mai més. I tampoc no va parlar amb els meus pares mai més. Es veu que ells eren massa protectors, per això va marxar. La meva mare tampoc no es parla amb el meu tiet.

–O sigui, que això de fogar-se als 15 és genètic, eh?

–No fa gràcia. A part de perquè em pressionaves molt, em vaig comprar la moto per anar a veure el meu germà de tant en tant. Viu a Canet. Hi vaig amb moto un cop al mes.

–Quina vida més emocionant, nena! Té les claus.

–Gràcies guapa. No li diguis res als meus pares.

–Jo no els hi diré res, però segur que truquen al... com es diu el teu germà?

–Gabriel.

–Doncs segur que truquen al Gabriel.

–Què va! És la última persona a la qual trucarien, no volen parlar amb ell. Com t’he dit, hi ha mala relació familiar.

Em desitja sort i em fa un petó a la galta. Surto de la casa i ella entra.

–Qui era?– diu la mare de la meva amiga.

–La cartera.– diu la Martina.

–Què volia?

–Res, s’ha equivocat.– i es posa un parell de macarrons a la boca, per tal d’estalviar-se algunes preguntes més.