dijous, 4 d’agost de 2011

More story!

M’ha deixat sola. Decideixo seguir els seus plans. Apago la tele. Primer em preparo el llit. Després sopo. Ho recullo tot i em fico al llit. Tenia raó, és bastant còmode. Trigo un quart d’hora en dormir-me, se’m fa molt estranya la situació. Però finalment m’adormo.

Estic en una habitació fosca i tancada. No hi ha finestres. Tinc por. Vull escapar d’allà com sigui: tinc claustrofòbia. Busco una sortida, però no trobo res. Ni una porta, ni una finestra. Res. Aviem, per algun lloc hauré hagut d’entrar no? Busco desesperada la sortida. Tinc por, molta por. Crido, pensant que algú em sentirà, però no hi ha resultats. De sobte, no tinc veu. Se’m para, no fa res. És com en aquells moments, quan el dia següent has de presentar un treball importantíssim i se’t penja l’ordinador. Igual. Però de sobte, veig una porteta. Sí, una porta molt petita. És com una claveguera, però a la paret. Em fa una mica de respecte, però decideixo provar. I si és la sortida? L’obro amb dificultats: està bruta i fa molt de soroll. Un cop estic a dins, me n’adono de que m’he d’arrossegar per terra perquè el sostre és molt baix. Quin fàstic! Està molt brut. Sembla fang o una cosa per l’estil. Però, un moment. De repent, veig una llum. Cada cop és més gran. Aleshores, accelero. També noto que el sostre ja és més alt. Arribo a un punt, en el qual ja em puc aixecar. Estic de peus i ja puc córrer millor. De sobte la llum s’apaga. En realitat algú la tapa. Pregunto si hi ha algú, que m’ajudi a sortir d’aquí. Després sento passes, potser em ve a salvar. Però no. No és ningú que em vulgui ajudar. És una serp. O un ocell? És un lleó? Què és això? Sembla que ve a per mi. Obre la boca. Em vol menjar! Corro, o això intento. Els peus no se’m mouen. Perfecte. No tinc veu i no em puc moure. No tinc escapatòria. He de marxar d’allà, però no sé com. No tinc sortida. Adéu.

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!!!!!!!!– crido.

Ostres! Quin mal son. Respiro tranquil•la, però nerviosa. Ara ho recordo tot. Estic a casa de mon germà, el Gabri. Sí. La nit passada havíem discutit. Em sentia malament. Potser no hauria d’haver marxat de casa. S’obre la porta. I si és aquell temible monstre? Ja, ja, ja! És el meu germà. Em destapo i corro cap a ell ràpidament. L’abraço fort. És el meu heroi. Me l’estimo moltíssim. Em sabia molt greu està barallada amb ell. Fa cara d’estranyat. És clar, ell era el meu heroi, i jo era el seu despertador. Pobret. No sé quina hora deu ser.

–I això a què ve?– em pregunta.– I el crit?

–Ho sento, he tingut un mal son. Tenia molta por. Perdó.

–Torna a dormir.– em diu. S’està apunt de girar.

–Segueixes enfadat?

–No estic enfadat.

–Sí que ho estàs.

–No ho estic.

–Sí que ho estàs.

–Bona nit.

–Ho veus? Sí que ho estàs.

–Doncs, sí, sí que ho estic.

–Ah. No sé que dir. No tenia planejat que ho reconeguessis.

–Igual que no tenies planejat el berenar de demà, oi?

–Gabri... No t’enfadis.

–Tens raó. És la teva vida, si la cagues, la cagues.

–Gabri...

–Au, bona nit!

–Prou ja, d’acord! No! Si és el que tu vols, d’acord, hi aniré. Deixaré plantades a les meves amigues!!– dic mig plorant. Corro cap al meu llit m’estiro i em tapo tota sencera. S’acosta a mi.

–Ei, Clàudia. No volia que et posessis així.

–Deixa’m.

–Va, destapa’t.

–D’acord...– ho faig.– Tot bé?

–No. Jo no vull que ens enfadem, i tu tampoc ho vols. Quan vaig marxar de casa, com tu, i vaig anar a viure amb els tiets, també vaig tenir un mal son. Vaig abraçar a la meva cosina i després ens vam barallar. Després ho vam solucionar.

–Com es nota que som germans, eh.

–Sí. Els germans s’enfaden, però s’estimen molt. Jo t’estimo molt.– ens abracem.– Sé que no és el moment, però crec que demà hauries de tornar a casa.

–Estic molt bé aquí. No vull tornar. Si torno em renyaran.

–No, estic segur que no. Si vols queda’t un parell de dies més, però després hauràs de tornar.

–Per què?

–Perquè tinc una vida.

–Què vols dir amb això?

–Que jo tinc una feina i també tinc...

–Parella?– em fa que sí amb el cap.– De veritat? Com es diu?

–Berta. Té un any menys que jo.

–Berta, eh... 24 anys... té feina?

–Toca la guitarra i canta. Va fent. Li va sortint algun volo de tant en tant. És boníssima.

–I tu? A què et dediques?

–Sóc periodista. Bé, faig un article d’esports cada dia.

–Ostres! Què guai!– badallo.

–Va, ara has d’anar a dormir. Però abans...

–Però abans...?

–Jura’m que demà aniràs al berenar.

–Sospiro– Està bé, hi aniré.

–Genial! A part, mira-ho per la part positiva: potser trobes algun nen guapo o un antic amiguet, eh...

–Sí, tens raó, no ho havia mirat per aquesta part.

– I també...

–I també...?

–Promet-me que tornaràs a casa.

–D’acoooooooord, per tal de que em deixis dormir.

Em fa un petó i em pica l’ullet. Pocs segons després, m’adormo. Demà no tindré més remei que anar al berenar. Però té raó el Gabriel: i si trobo algun nen guapo? Però bé, intentaré no fer-me gaires il•lusions perquè potser després em decebo.