dilluns, 2 de gener de 2012

Sento el retard... Però aquí teniu més part!

Passo una bona nit. No m’he
despertat cap cop després de la xerrada amb el meu germà. Els meus pares deuen
estar molt preocupats. Quan arribi em caurà una de ben grossa. A part, no
tindré temps de deixar la moto a casa de la Martina. És a dir, que a part de la bronca, també
hauré d’aguantar una segona butlla de que si hauria d’haver avisat, si aquestes
coses es parlen amb la família, de que si em passava alguna cosa em podia fer
molt mal, que si m’havien posat alguna multa... Moltes preguntes seguides que
no sabria respondre.
Em destapo. La llum de la cuina està oberta,
però la porta és mig tancada. Em poso les sabatilles, el terra és de rajoles;
està molt fred. M’acosto a la porta de la cuina i l’obro.
–Bon dia, Gabriel.
–Ai, hola Clàudia, no sabia
que estaves llevada. T’he despertat jo?
–No, no. Quina hora és?
–Gairebé les 10. Vols alguna
cosa? Suc? Llet? Torrades? Galetes?
–Tens suc de taronja?
–Sí, natural. Ara que ho
penso, vols fruita?
–D’acord, una poma. Tu què
esmorzes?
–Ara m’estava preparant un
cafè. Menjaré un parell de galetes també.
Aleshores sona un “Pip!” de
la cafetera. El meu germà treu la tassa
i un paquetet de galetes Maria d’un calaix. Em demana que ho porti a la
taula del menjador. Ho faig mentre ell es dedica a exprimir taronges i a
colar-les. Ell sap que no m’agrada notar la polpa de la fruita. Un cop ha
acabat, agafa una poma del fruiter i ho porta a la taula on jo ja he col•locat
alguns coberts. Seiem.
–Al final tornaràs o no?
–T’ho vaig jurar no?
–D’acord. Això és un sí.
Està bo el suc?
–Sí, molt. Quan acabi em
vesteixo i me’n vaig.
–Et corre pressa?
–No. Però no erets tu el que
insistia en que marxés?
–Sí, però el dia té 24
hores. A quina hora és el berenar?
–A les sis i mitja. Per?
–Mira, pots sortir d’aquí a
les cinc. Ara són les deu. Fins que t’acabis d’arreglar seran les onze. Puc
treballar fins les 12, dotze i mitja, amb una hora en tinc prou per fer un
article. De dotze i mitja a una, anem a casa seva. Dinem allà fins les tres.
Després tornem i marxes.
–Espera, espera, espera. A
casa seva? A casa de qui?
–Veuràs, avui havia d’anar a
dinar a casa de la
Berta. Vindràs amb mi.
–De veritat? Que bé! Doncs
vaig a canviar-me ràpid. Em posaré guapa per a l’ocasió. Una última pregunta.
Mentre tu fas l’article, jo què faré?
–Mmm... No ho sé. Vés a
conèixer als veïns del carrer o alguna cosa així.
Encongeixo les espatlles i
ens aixequem. Cadascú recull les seves coses. Jo agafo el got, el ganivet i el
plat amb les peles de la poma i ho porto tot a la cuina. Ara que ho penso: com
em puc vestir bé si no tinc roba? Sembla que el meu germà pensa el mateix que
jo perquè s’acosta a mi. Es frega una mica la butxaca i en treu un bitllet.
–Té. Perquè et vagis a
comprar roba. – miro bé el bitllet.
–Gabri! Són molts diners! No
puc acceptar 50€ per comprar-me roba. A cas és el meu aniversari?
–Quan és?– em pregunta.
–Cada 19 de febrer.
–Et vaig donar algun regal?
–No... però perquè no ho
sabies.
–Doncs mira, felicitats.– Em
tanca el puny amb el bitllet a dins.– Ara posa’t la roba que portaves ahir i
ves a comprar-te alguna cosa, d’acord?
Li faig que sí, quin remei.
Agafo la meva roba i vaig al lavabo. Allà em vesteixo, em rento les dents, la
cara, les mans i em
pentino. A continuació em poso la jaqueta, faig un petó al
meu germà i surto de casa. Miraré aviem si hi ha alguna botiga de roba en el
nostre carrer.
Obro la reixa del jardí i la
tanco. Després m’encarregaré de dir-li a mon germà que ha de treure algunes
males herbes, sobretot les que envolten la font. Camino. Dono un parell de
repassades al carrer, però només veig fleques, pastisseries, bars i algun supermercat
petit. Res. Cap botiga de roba. Algunes persones caminen pel carrer. Com que em
veig molt desesperada, pregunto a un parell de noies de la meva edat si hi ha
alguna botiga de roba per la zona. Això és el que em contesten:
–Sí, mira, guapa, aquell camí
per la dreta, després gires a la segona a l’esquerra, a continuació tornes a
girar a la dreta per la tercera i després acabes girant a l’esquerra per la
quarta.
–Sílvia, no enganyis a la
pobra nena. Tu busca la plaça major. Allà hi ha un parell de botigues que no
estan malament. Hi ha un Zara i l’altre... no sé com es diu.
–Gràcies, noies. Com us
dèieu? Sílvia i...?
–Paula. Em dic Paula. De res.
Tu com et dius?
–Clàudia. Visc en aquest
carrer. I vosaltres?
–També. Anem a la cafeteria
aquesta d’aquí, el Sucs De Fruites. Vens?
–Ho sento noies, no puc, he
d’anar a comprar roba.
–Va... si vols et deixo
alguna cosa meva, Clàudia.
–No, de veritat que
m’encantaria venir, però no puc.
–D’acord. Espera, té.– treu
un bloc de notes i apunta uns nombres i unes lletres.– Aquí tens els nostres
mòbils i els nostres correus.
–Gràcies. Bé, jo vinc aquí
poques vegades. El meu germà gran viu en aquest carrer també. Fins una altra.
Adéu!
–Adéu!!
Sense voler-ho, acabo de fer
dues bones amigues. Com que ja sé on està la plaça major, hi arribo ràpidament.
Paula i Sílvia. Quin parell. Bé, veig la primera botiga, aquella “sense nom”.
Però, és clar, sí que tenia nom: Roba Sofia. Entro, està oberta. Hi ha la
dependenta. Vaig a preguntar-li.
–Sofia?
–Sí, sóc jo. Ens coneixem?
–No, però amb el nom de la
botiga, he suposat que erets tu.
–Ah, molt bé. Et puc ajudar
en alguna cosa?
–Bé, suposo que sí. Avui el
meu germà gran em presentarà a la seva novia. Anem a dinar a casa d’ella. No
tinc gaire roba ja que el meu germà viu sol i el vinc a veure un cop al mes. A
casa meva sí que tinc roba però aquí no gaire.
–O sigui que es tracta
d’alguna cita mig seria, no?
–Exacte.
–Mira, en aquell passadís hi
ha una porta que posa “Cites”. Entra i serveix-te.
Moc el cap amunt i avall
mentre parla. Li faig cas i entro en aquella habitació. Hi ha un munt de roba,
és al•lucinant. << 50€, tens 50€, controla’t >>, penso. Porto mitja hora tancada allà dins fins que
algú pica a la porta.
–Noia? Encara estàs aquí
dins?
–Sí, sí, passa Sofia.
La dependenta entra a la
sala.
–Et queda molt?
–No, mira, em sembla que ja
estic. Vull això.
–D’acord. Aviem... Són 43’65€.
Li dono el bitllet i sortim
de l’habitació. Obre una bossa gran i posa totes les peces a dins. A
continuació em dóna el canvi. “Segur que estaràs molt guapa”, em diu la Sofia abans de que surti de
la botiga.
Com que només porto tres
quarts d’hora fora de casa i em sobren diners, decideixo anar al Suc De
Fruites, amb una mica de sort, la
Paula i la
Sílvia encara hi són. Camino més. Torno al nostre carrer.
Però ara que ho penso, no sé on està aquesta cafeteria. A la meva vorera hi ha
una velleta i un noi molt guapo. Com no, decideixo preguntar-li al noi guapo.
–Perdona, saps on està el
Suc De Fruites?
–Sí, mira, ara mateix hi
anava cap allà. M’acompanyes?
–Mmm, d’acord. Encantada, em dic Clàudia.
–Hola, jo sóc el Biel. He
quedat amb la meva germana, la
Paula.
–Paula? Té una amiga que es
diu Sílvia?
–Sí. La coneixes?
–Bé, abans ens hem trobat
i... és una història molt llarga.
–Ah. Quants anys tens?
–15 i tu?
–17. Mira, ja hem arribat.
És aquí.
Entrem en
un bar. Hi ha bastanta gent, però no hi ha gaire xivarri. És un espai sense
fum. De sobte, des d’una taula propera als lavabos, se senten dues noies
cridant els nostres noms. Sí, són elles. Ens fan un gest perquè anem cap a
elles. Ho fem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada