Inici

–És per això que ens agradaria molt que vinguéssiu al berenar demà, al pati de l’escola. Esperem veure-us. Gràcies i adéu. –diu la mare, llegint la carta.– Seria maco anar-hi oi, reina? Trobar-te amb els amiguets de la guarderia, segur que estaran ja molt canviats.

–No. Em nego a anar-hi.– dic amb contundència.

–Per què? Va, Clàudia, mai fem coses d’aquestes.

–Doncs per això mateix, ni les fem, ni les farem.

–Fes cas a la mare, reina.– diu el pare.

–No hi aniré per dues raons: la primera és que jo no tenia amics allà. Tots es mossegaven entre ells. A més, ara no els reconeixeré.– faig una pausa– I la segona és que he quedat.

–Quedat? Amb qui?– diu la mama, sorpresa.

–Amb gent, mama!– dic, ja farta.

–A on aneu?– diu el pare.

–No, no. No aniran en lloc. Com a mínim ella. Tu vindràs amb nosaltres a la guarderia.– diu la mama.

–Però, mama...

‑No posis excuses!– diu ella.

–Sempre em tractes com si tingues tres anys! Com si anés a la guarderia! Tinc 15 anys ja! Deixa’m viure una mica no?

Marxo corrents. Vaig ràpid a la meva habitació i agafo unes claus. Després torno i em poso la jaqueta. Surto de casa. Marxo de casa. Els meus pares surten corrents. Criden: On vas! Torna! I coses d’aquestes. Jo corro, vull ser lliure d’una vegada.

–On creus que va?– diu ma mare preocupada.

–És llesta. Anirà a casa d’una amiga i d’aquí una estona tornarà, ja ho veuràs.– diu el meu pare, despreocupant-la.

–És llesta, però és una nena. No li pot passar res. Jura’m que no li passarà res.

–T’ho juro. De jove també feia jo aquestes coses, sempre acabava tornant. Creu-me, en mitja hora ja és aquí.

S’abracen. Ma mare m’estima més del que sembla a vegades. Però el fet, ja està fet. El meu pare la tranquil•litza.

–Fem una cosa. Truquem-la al mòbil i que ens digui on està. Segur que està molt penedida del que ha fet i vol tornar a casa.– proposa ell a la mare. Ma mare fa que sí. Ell li dóna el telèfon.

–692345418... Va, agafa’l...– de sobte se sent una musiqueta que ve de la meva habitació. Van cap allà– Té el mòbil aquí! I ara com ho fem per localitzar-la?

–Tinc una idea.– agafa el meu mòbil i l’obre– Menú... Contactes... Com es diuen les seves millors amigues?

–... Lorena... Diana... Sara... i la Martina. Sí, sobretot la Martina.

–Aviem. Mar, no, Maria, no, Marta, no, aquí, Martina. Trucar.– espera un minutet. La mama li pren el mòbil de les mans.

–Hola?

–Hola.

–Martina?

–Sí. Tu ets...?

–La mare de la Clàudia.

–Ah. Ara li passo amb la meva mare.

–No, no. Vull parlar amb tu.

–Amb mi? Jo no he fet res, eh.

–No, ja ho sé.

–I doncs?

–No sé com dir-t’ho.

–Doncs espavili, que he de sopar.

–Ho diré d’un cop...

–Va. Em criden, ja.

–La Clàudia s’ha escapat de casa.

–Què?!?!?!?

–Sí. Escolta Martina, si apareix per aquí, truca’ns o digues-li si us plau que torni a casa. Ho faràs?

–Sí, sí, és clar que sí.

–Gràcies, de debò.

–De res.

–Bé, et deixo sopar tranquil•la.

–Sí, és que hi ha macarrons.

S’acomiaden i pengen. També truquen a altres amigues meves. No saben la de saldo que m’estan gastant! Després que no es queixin.

Pel que fa a mi, estic corrents per la vorera. Arribo al meu destí. Salto un reixa, al comprovar que la porta del jardí està tancada. Pico al timbre moltes vegades. Vull que m’obrin. Una nena obre.

–Qui ets?– em diu, curiosa.

–Que hi és, la Martina?

–Sí. Qui ets?

–Digues-li que vingui si us plau.

–D’acord. Qui ets?

–... La cartera.

–Ets una cartera molt guapa.– la nena se’n va. Sento la conversa.

–Martina! La porta.

–Què?– diu ella mig menjant un macarró.

–Et demanen a la porta.

–Qui és?

–La cartera.– la Martina s’estranya, però ve.

–Clàudia??!!??– crida.

–Calla, no cridis tant. Suposo que ma mare ja t’haurà trucat.

–Sí. Per què ho has fet?

–Ara no hi ha temps. Tens les claus del garatge?

–La moto? És tard, et podria passar alguna cosa.

–Recordes que vas ser tu la que em va insistir en que me la comprés, oi? Recordes que vas ser tu qui es va oferir a amagar-la al garatge de casa seva, oi? Dóna’m les claus, va.

–Té. Vigila.

–Gràcies.

–On vas?

–A casa del meu germà.

–Tens germà?

–Sí... no...

–Aviem: Sí o no?

–És una història molt llarga.

–Explica ràpid, no tinc temps, se’m refreden els macarrons.

–Ja, ja! Quan el meu germà tenia 15 anys va marxar de casa. Va anar a casa del meu tiet, el germà de la meva mare. Ell el va acollir molt bé. Ara el meu germà té 25 anys i viu sol. El meu tiet li va fer de pare durant 10 anys. Mon germà no va tornar a casa mai més. I tampoc no va parlar amb els meus pares mai més. Es veu que ells eren massa protectors, per això va marxar. La meva mare tampoc no es parla amb el meu tiet.

–O sigui, que això de fogar-se als 15 és genètic, eh?

–No fa gràcia. A part de perquè em pressionaves molt, em vaig comprar la moto per anar a veure el meu germà de tant en tant. Viu a Canet. Hi vaig amb moto un cop al mes.

–Quina vida més emocionant, nena! Té les claus.

–Gràcies guapa. No li diguis res als meus pares.

–Jo no els hi diré res, però segur que truquen al... com es diu el teu germà?

–Gabriel.

–Doncs segur que truquen al Gabriel.

–Què va! És la última persona a la qual trucarien, no volen parlar amb ell. Com t’he dit, hi ha mala relació familiar.

Em desitja sort i em fa un petó a la galta. Surto de la casa i ella entra.

–Qui era?– diu la mare de la meva amiga.

–La cartera.– diu la Martina.

–Què volia?

–Res, s’ha equivocat.– i es posa un parell de macarrons a la boca, per tal d’estalviar-se algunes preguntes més.